Ahir l’infantil del St. Andreu ha jugat contra un gran club, el F. C. Barcelona. A les 10:30 de la matinada, tot i ser a aquesta hora el pavelló s’ha omplert, hi havia la magnifica delegada i els dos entrenadors amb ganes d'animar l’equip i l’equip amb ganes d’oferir tot lo bo que es podia.

L’infantil ha tingut opcions, a estat molt bé en defensa, un dels millors partits en lo que fa defensivament però atacant l’equip a estat fluix, no trobava espais, no mirava penetracions, a sobre no hi havia cap lloc per on fer dos punts i s’han perdut moltíssimes boles a mig camp per passes mal fets o per complicacions. Però això si, defensivament hem pogut parar-los, els pivots no han fet tants punts com a l’anada, s’estaven estressant allà sota i els bases no sabien que fer amb la pressió. I això ho estàvem aprofitant bastant bé.

Segona setmana consecutiva que no hi ha recol•lecció de diners per antiesportives, portem 55 euros i esperem que no pugui gaire.

Hem pogut lluitar, hem tingut opcions, ambició i moltíssimes ganes per guanyar-los però no ha sigut així, no passa res, hem jugat molt bé i ens hem esforçat al màxim. Però això si, desprès d’aquesta derrota no es perd ni un sol partit més.
Demà a seguir treballant al 200%.

Demà el nostre infantil del St. Andreu s’enfrontarà contra un gran club, un club que diuen que es més que un club, un club conegut arreu del mon, el F. C. Barcelona. Aquest son uns dels enfrontaments que somnies quan ets petit, que tens l’orgull, les ganes, la motivació i sobretot l’ambició de jugar contra ells, ja que a la anada es va perdre de només 11 puntets, al seu camp, sobre el seu escut, corrent sobre el parquet més net que hem vist mai, casi guanyem. Però demà si, demà a la nostra casa no ens guanyaran, ningú ens podrà parar.

Desprès de tres intensíssims entrenos: dimecres, dijous i divendres amb els dos últims dies un físic agotador però també a la vegada magnífic i sobretot perfectament realitzat, sense ninguna queixa, fent l’esforç màxim.

Ja que l’infantil no guanya estadísticament, sortirà al camp amb moltíssimes ganes de revenja, amb ganes de guanyar-los i deixar-los amb la boca oberta observant el nostre espectacular joc.

Demà esperem que l’infantil guanyi i perdi el Barça però aquesta nit guanyarà el Barça.

Magnífic, fantàstic, divertit, inoblidable, espectacular, aquests son uns pocs adjectius dels molts que podrien utilitzar per explicar com a sigut el campus del Sant Andreu de Natzaret del 2010.

El campus va ser en la casa de colònies, Can Rigol a Begues, Tarragona. Va anar moltíssima gent, en aquells quatre dies et donaves compte que el club no era nomes un club que jugava a basquet per diversió, o per guanyar títols o per poder guanyar al Barça l’11 d’abril a Ausiàs March a les 10:30 del mati, allà dins hi havia tota una família, una família amb ganes d’aprendre, amb ganes de passar-ho bé, de participar en tot, de fer bromes, de parlar, de jugar, de guanyar, d’ajudar..., de fer tot lo bo que es podia fer. I ho vam aconseguir, la gent es va divertir molt, moltíssim, com mai, des de pre-mini fins a cadet i principalment els entrenadors que es van divertir, van jugar, van aprendre i sobretot van participar en les bromes con un nens petits. Per que en molts pocs campus, poquíssims, et trobes amb aquests entrenadors, que poden i volen organitzar des de batalles de farina amb algun que altre iogurt, fins a competicions de 3x3. Però sobretot, sobretot sempre amb un somriure d’orella a orella amb ganes de més, amb ganes de pintar cames, cares o cabells perquè se't quedi el seu nom gravat i sobretot, per a que t'enrecordis d’ell.

Un campus genial, a tothom li quedarà gravat alguns petits moments, com les conversacions de pujada i baixada per anar al poliesportiu, les 130 escales aproximadament que es baixaven i sobretot es pujaven per anar del poliesportiu, també el increïble concurs que tots recordarem, el tu si que vales de l’últim dia, la baixada de pantalons de l’infantil davant de tot el St. Andreu, la batalla de farina, el iogurt que li van llençar al cap o el que va llençar a l’ull algun nen, les nits sense dormir, les bromes, aixecar-te pel mati i veure que tens el cabell amb espuma d’afaitar o pintat amb esprai o el sac de dormir amb pasta de dents. Petites coses que fan que un campus per jugar a basquet amb un club anomenat Sant Andreu es converteixi en uns quatre dies per no poder oblidar mai, on apart de jugar a basquet, la gent s’ha divertit amb una família, ha participat, ha rigut, ha agafat confiança a jugadors i sobretot a entrenadors, a fet nous amics, a conegut nous companys, nous entrenadors que ni sabien que estaven a la gran família del St. Andreu.

Un campus, ple d’alegria. Un campus que obligatòriament, encara que vulguis, no s’oblidarà mai.