A lo que nunca habíamos soñado alcanzar

Mi equipo. No se puede comparar ni juntando todos los del baloncesto profesional. Un equipo que no lo cambiaría por nada del mundo. Un año donde todos hemos sabido transformar un simple equipo, en algo más. Hasta no poder más, hasta sudar y derrochar cada centímetro de nuestra sangre en el campo, pero sobretodo nuestra alegría. Y sin darnos cuenta, hemos ido formado incluso una grandísima familia en un simple año, donde todos hemos jugado. Donde todos hemos compartido y sobretodo, aprendido. Aprendido a jugar mejor a básquet, pero también hemos aprendido a ser mejores personas, a compartir pero siempre luchar por cada bola. A ser solidarios pero ambiciosos, agresivos e incluso antipáticos en un simple rebote. A hacer de esa bola nuestro gran deseo, nuestra ambición más cercana.
Y siempre con una sonrisa por delante, con un chiste, con una caída, con unos minutos a solas en las duchas, o algo extraordinario como cantar después de un partido hace que esos momentos cuestes de olvidar. Que se queden clavados, gravados e imposibles de borrar. Somos imborrables en la memoria. Por el simple hecho de saber que lo has vivido con ellos, con vosotros, con nuestras sonrisas, nuestras alegrías y nuestros abrazos. Nuestros canticos difíciles de olvidar. Nuestros apretones de manos difíciles de comparar. Nuestras sonrisas y alegrías, a las que nunca habíamos soñado alcanzar.

No solo me quedo con eso, me quedo con saber que aquí ha entrado gente que no conocía a nadie y a salido con muy buenos amigos y eso me satisface. Han salido con gente que ahora mismo aprecia tanto con un hermano, porque todos somos hermanos, todos hemos acabado apreciándonos tanto como los hermanos, compartiendo sonrisas y bolas, champús y juguetes, y risas y llantos. Y jugando a lo que más apreciamos del mundo nos hemos divertido como niños pequeños en un patio de colegio pero siempre jugando como grandes profesionales donde cada sonrisa significaba una asistencia, donde cada abrazo significaba una victoria o simplemente una canasta. Donde con solamente una canción, ya se sabía que hay había algo inexplicable. Y donde un 1, 2, 3 Sant Andreu o 1, 2, 3 PUMAS, significaba que esos miembros que decían esas palabras estaban creando, formando y compartido algo esencial, los pilares de una gran familia.

Somos, seremos y hemos sido siempre una gran familia.

Sant Andreu, una GRAN FAMILIA


Avui titus, al cap de 11 mesos d'haver-vos conegut a la majoria, hem jugat l'ultim partit de lliga. S'ha perdut, pero no m'importa tan. Ha sigut una temporada que recordare tota la vida. L'any passat,era el primer cop que canviava d'equip, ja que sempre havia jugat al mateix, i la veritat es que estava una mica "cagat" perque no savia que em trobaria. No savia que en aquesta ciutat, Badalona, hi havia un club, mes ben dit, una FAMILIA, una GRAN FAMILIA. No savia que en aquesta familia, hi havia gent tan...tan Magnifica, tan Meravellosa, tan gran!, que formava part d'un gran equip. En fi que no savia que aquesta temporada em passaria tan rapida. Diuen que quan una cosa et passa rapid, vol dir que t'ho has passat molt bé, i aixi ha estat, no ho dubteu. Resumit, tot aixo ho he escrit per agrair-vos tot el que heu fet per mi aquest any, per donar-vos mil gracies!, de veritat, GRACIES A TOTS I TOTES!!

PD1: Mr. Gamez, ja se que com tu, no hi ha qui escrigui, pero ho he intentat fer-ho tan be com he pogut!
PD2: He escrit moltes vegades la paraula GRAN, pero es que ho sou molt, sou massa grans!
PD3: Alguns no hi heu estat tota la temporada sencera, per diver-sos motius, pero que saqpigueu que tmbé va per vosaltres!


Oscar#10

Trabajo, cooperación y sacrifio



Realitzat pel capità, David Cabo.

Hem lluitat contra el barça…


Ahir l’infantil del St. Andreu ha jugat contra un gran club, el F. C. Barcelona. A les 10:30 de la matinada, tot i ser a aquesta hora el pavelló s’ha omplert, hi havia la magnifica delegada i els dos entrenadors amb ganes d'animar l’equip i l’equip amb ganes d’oferir tot lo bo que es podia.

L’infantil ha tingut opcions, a estat molt bé en defensa, un dels millors partits en lo que fa defensivament però atacant l’equip a estat fluix, no trobava espais, no mirava penetracions, a sobre no hi havia cap lloc per on fer dos punts i s’han perdut moltíssimes boles a mig camp per passes mal fets o per complicacions. Però això si, defensivament hem pogut parar-los, els pivots no han fet tants punts com a l’anada, s’estaven estressant allà sota i els bases no sabien que fer amb la pressió. I això ho estàvem aprofitant bastant bé.

Segona setmana consecutiva que no hi ha recol•lecció de diners per antiesportives, portem 55 euros i esperem que no pugui gaire.

Hem pogut lluitar, hem tingut opcions, ambició i moltíssimes ganes per guanyar-los però no ha sigut així, no passa res, hem jugat molt bé i ens hem esforçat al màxim. Però això si, desprès d’aquesta derrota no es perd ni un sol partit més.
Demà a seguir treballant al 200%.

PARTIT IMPORTANT...

Demà el nostre infantil del St. Andreu s’enfrontarà contra un gran club, un club que diuen que es més que un club, un club conegut arreu del mon, el F. C. Barcelona. Aquest son uns dels enfrontaments que somnies quan ets petit, que tens l’orgull, les ganes, la motivació i sobretot l’ambició de jugar contra ells, ja que a la anada es va perdre de només 11 puntets, al seu camp, sobre el seu escut, corrent sobre el parquet més net que hem vist mai, casi guanyem. Però demà si, demà a la nostra casa no ens guanyaran, ningú ens podrà parar.

Desprès de tres intensíssims entrenos: dimecres, dijous i divendres amb els dos últims dies un físic agotador però també a la vegada magnífic i sobretot perfectament realitzat, sense ninguna queixa, fent l’esforç màxim.

Ja que l’infantil no guanya estadísticament, sortirà al camp amb moltíssimes ganes de revenja, amb ganes de guanyar-los i deixar-los amb la boca oberta observant el nostre espectacular joc.

Demà esperem que l’infantil guanyi i perdi el Barça però aquesta nit guanyarà el Barça.

4 DIES EN FAMÍLIA

Magnífic, fantàstic, divertit, inoblidable, espectacular, aquests son uns pocs adjectius dels molts que podrien utilitzar per explicar com a sigut el campus del Sant Andreu de Natzaret del 2010.

El campus va ser en la casa de colònies, Can Rigol a Begues, Tarragona. Va anar moltíssima gent, en aquells quatre dies et donaves compte que el club no era nomes un club que jugava a basquet per diversió, o per guanyar títols o per poder guanyar al Barça l’11 d’abril a Ausiàs March a les 10:30 del mati, allà dins hi havia tota una família, una família amb ganes d’aprendre, amb ganes de passar-ho bé, de participar en tot, de fer bromes, de parlar, de jugar, de guanyar, d’ajudar..., de fer tot lo bo que es podia fer. I ho vam aconseguir, la gent es va divertir molt, moltíssim, com mai, des de pre-mini fins a cadet i principalment els entrenadors que es van divertir, van jugar, van aprendre i sobretot van participar en les bromes con un nens petits. Per que en molts pocs campus, poquíssims, et trobes amb aquests entrenadors, que poden i volen organitzar des de batalles de farina amb algun que altre iogurt, fins a competicions de 3x3. Però sobretot, sobretot sempre amb un somriure d’orella a orella amb ganes de més, amb ganes de pintar cames, cares o cabells perquè se't quedi el seu nom gravat i sobretot, per a que t'enrecordis d’ell.

Un campus genial, a tothom li quedarà gravat alguns petits moments, com les conversacions de pujada i baixada per anar al poliesportiu, les 130 escales aproximadament que es baixaven i sobretot es pujaven per anar del poliesportiu, també el increïble concurs que tots recordarem, el tu si que vales de l’últim dia, la baixada de pantalons de l’infantil davant de tot el St. Andreu, la batalla de farina, el iogurt que li van llençar al cap o el que va llençar a l’ull algun nen, les nits sense dormir, les bromes, aixecar-te pel mati i veure que tens el cabell amb espuma d’afaitar o pintat amb esprai o el sac de dormir amb pasta de dents. Petites coses que fan que un campus per jugar a basquet amb un club anomenat Sant Andreu es converteixi en uns quatre dies per no poder oblidar mai, on apart de jugar a basquet, la gent s’ha divertit amb una família, ha participat, ha rigut, ha agafat confiança a jugadors i sobretot a entrenadors, a fet nous amics, a conegut nous companys, nous entrenadors que ni sabien que estaven a la gran família del St. Andreu.

Un campus, ple d’alegria. Un campus que obligatòriament, encara que vulguis, no s’oblidarà mai.

MALA DEFENSA, BON ATAC

Avui el nostre infantil A, ha jugat a Lliça d’Amunt contra els últims de la classificació. Han arriscat moltíssim i per això han jugat un dels pitjors partits de la temporada per lo que fa en defensa amb 82 punts en contra, però al final la victòria ens l'hem dut per 17 punts de diferencia.

Desprès d’una dolenta setmana, per culpa de les lesions, ja que en Pablo dimarts estava en perfectes condicions per entrenar i va entrenar, però la noticia arribà quant dijous al mig de l’entreno es va lesionar l’altre mà, a caure i donar-se un suport dolent al sòl amb l'altra mà però desgraciadament el dimarts també es va lesionar en Joan Marín, aquests dos no han pogut jugar avui però dijous també es va lesionar l’Ismael Flores però aquest si que a pogut jugar i donar-ho tot. També ha jugat en David Cabo amb molèsties al peu.
Però tota aquesta setmana no ha sigut dolenta, ja que el divendres van fer un físic magnífic per la muntanya de Pomar.

Ha sigut un partit dolent, igualadísim contra els últims, un partit per només recordar la victòria i els nostres punts. En defensa molt, molt fluixos l’infantil li permetia al Lliça jugar amb comoditat, els hi deixaven entra sols, sense cap ni una de defensa, podien moure la bola, però la sort es que ells no han sabut, ni tenien les ganes, ni jugaven en equip per poder guanyar el partit i en això s’han aprofitat el nostre infantil.
Per sort ells tampoc han volgut defensar bé i no tenien res de balanç defensiu, no ho feien, per això l’infantil amb tres o quatre passes ràpids arribaven totalment sols per poder entrar i ficar dos punts, o si es podia ja com ha fet en J. Tejada en diverses ocasions dos més uns. Tampoc defensaven molt el tir ja que en Marti Perpinyà ha ficat tres triples, 9 punts de gran importància per l’equip. Lo pitjor es que han perdut nombroses pilotes a mig camp i amb això li permetien bastants bàsquets fàcils.

Aquesta setmana per sort no hi hagut recol•lecció de diners per antiesportives, portem 55 euros esperem que no es pugi, per bé de la economia.

En resum partit diferent però guanyat. Ha seguir treballant però dimarts no hi ha entreno, festa.